Category Archives: 14 Altres

Escrits de condol per la mort del Pablo

CbfLfT2UEAAgy3bEns ha deixat un bon company. Pablo mai t’oblidarem.

Des del PTAC ens sumem al dol de totes les que vam tenir la sort de conèixer-te. Abatudes. Esperant, amb el temps i compartint, que aquest dolor es dissolgui perquè volem fer com a tu t’agradaria, continuar creant poder popular amb alegria.

Vam tenir la sort de compartir amb tu a l’assemblea de sant Andreu Indignat, tot i que tu ja portaves camí i riquesa d’encetar i continuar en la solidaritat i l’organització del poble. De l’assemblea, cap al PTAC del qual ets un bon responsable de que així ens diguem (som uns petats 🙂 ), i cap als comitès de vaga, els grups de suport, i tantes i tantes…

Pablo, sempre estaràs amb nosaltres, mai oblidarem, el teu somriure pràcticament perenne, la teva riallada breu i contundentment alegre. Una manera d’estar a la vida i a la lluita, organitzant el poder popular, sempre amb alegria, com fa un nen entremaliat que ho prepara tot per passar-s’ho bé…

Allà on sigui, el teu somriure es trobarà amb el de l’Agnès i l’Esperanza, dona’ls-hi records que un dia ens trobarem.

PTAC (Punt de Trobada d’Afectades per la Crisi)

————————————————————————–

“Ocurre que en realidad estamos en una inmensa guerra. Una guerra a todas y cada una de las escalas. En una inmensa superficie redonda, de la ciudad al escondite, del escondite a la ciudad. La guerra se hace contra nosotros, de forma colectiva, pero también de forma individual. En este inmenso tablero, cada uno de nosotros hemos sido emboscados en una parcela diferente, un trozo de la avenida separada, y pensamos que estamos haciendo la guerra por nuestra cuenta. Tanto es así que cuando encontramos a alguno de los nuestros pensamos que también el podría ser un enemigo. De ahí nuestra hostilidad inicial con cualquiera. De forma inversa, a veces nos encontramos alguno que insiste en hacernos sus enemigos, y es así como también nosotros nos hacemos la guerra a nosotros mismos.

Otros asustados de tanta guerra y hostilidad han decidido hacerle la guerra a la misma guerra, anulando, de paso y de una tacada, la guerra que de verdad se hace contra todos nosotros, borran el conflicto y con ello la posibilidad misma de una resistencia” (Pablo Molano).

Dicen que el 15M fue un acto de protesta. Es verdad, pero no fue solo eso. Fue, es, el encuentro, el reconocimiento, la abolición de las barreras personales e ideologicas.   Eramos una, porque eramos todas, con nuestras manias, aceptandonos.

Ahí encontramos a Pablo.   Por entonces vivía en Sant Andreu, en una casa viva, porque ya no estaba vacía. Tambien él nos encontró a nosotras. Asambleas, charlas, organización de actos y piquetes, de manifestaciones para que no rompieran nuestro barrio. Pablo era de los imprescindibles, que diría Brecht. Cuando volvieron a matar la casa y fue desalojada lo perdimos un poco de vista, somos algo de pueblo, pero bastaba bajar a la ciudad en defensa de cualquier cosa para encontrarlo.

Lo vimos riendo hace unos días, reclamando la libertad de unos muñecos.

Suponemos que le gustará saber que la casa que habitó esta viva de nuevo, y ocupada. Teníamos que decirselo. Todos somos nuestra memoria, entonces ahí está… seguiremos.

Assemblea indignada de St. Andreu

————————————————————————-

No m’ho puc creure…..No és possible…..Que dius??? Nooo……No, no, no, no…….

Negació dels fets, estat de shock, cap de nosaltres no es resisteix a sentir-t’he de nou.

Arriba de cop un fred hivern que ens glaça els cors, entra com un ferro roent al més
profunt de la nostra ànima, el nostre poble, el teu poble, Sant Andreu, enmudeix de cop.

Sembla com si tot s’aturès, les seves rutines, les seves olors, la seva fressa constant
ensurdeix, s’atura el temps. Silenci, silenci, silenci…..

De cop, els nostres cossos supuren milers de records, de paraules, de crits de lluita,
d’imatges, de somriures i abraçades.

Tot es fa fosc, molt fosc….

A poc a poc, juntes, moltes, totes….ens anem llepan les ferides…..suport mutu…unitat
d’emocions juntant-s’he, sent una sola, transformant-s’he en tu…..

La teva petjada a Sant Andreu és ben visible, en la lluita, en la victòria aconseguida contra els botxins de l’història de la destrucció del casc antic. La vam viure, la vam guanyar, la vam beure i la vam ballar.

Colze a colze, cos a cos, somriure a somriure i plor a plor.

Però ja saps, que casa teva, la” casa de l’oficial” d’on vas ser dessajotllat, pels miserables.
Segueix en peu de lluita i segueix alliberada.

Sempre hi seràs als nostres carrers, a cada encenall de rebel.lió, darrera tota barricada, dins els cors de tota lluitadora, a cada victòria que prenem al poder corrupte i els mezquins botxins.

Sempre, sempre, sempre…..el teu somriure. T’estimo, t’estimem Pablo.

Plataforma Salvem el casc antic.
Poble de Sant Andreu de Palomar.

 

Nota de condol per la mort de l’Esperanza

11091204_10204839120670192_2825097443328452654_nLa matinada del 31 de març ens va deixar l’Esperanza, una persona molt activa dins del teixit social de Sant Andreu, amiga i companya d’assemblees, manifestacions i campanyes polítiques… Defensora dels drets i la justícia social, va treballar molt activament en la lluita contra l’especulació, el feixisme i la repressió.

En l’Espe, vinguda de Badajoz als 14 anys, es donave la conjunció de lluita social i lluita nacional. Independentista i anticapitalista, membre de la unitat popular del poble, ere capaç de treballar colze a colze amb totes les persones disposades a fer que les coses canviessin. Com algú va dir fa un parell de dies, ere una de les nostres. I com a tal participave també dels espais de festa al poble: Festes de la Primavera, calçotades, Festa Major Reivindicativa…

Vam coincidir activament a l’assemblea indignada del poble, en la comissió d’educació i més endavant, al Grup de Suport als vaguistes represaliats del 29M, a la lluita en defensa del Casc antic de St. Andreu i a l’assemblea antifeixista local. Aturant un desnonament, en una vaga general o en les protestes contra la pujada de preus del transport públic. Habitual del CSO La Gordíssima, del Casal (del qual va ser sòcia), del local dels Diables o de l’Harmonia. En aquests locals podíem coincidir amb ella fent una birra, en una assemblea o en les jornades de treball i adequació d’aquests espais socials.

Les que un dia vam ser part de l’assemblea indignada de St. Andreu volem expressar el nostre condol en primer lloc al Felipe, el seu company així com a les seves familiars i a totes les seves amigues i amics.

Per tu, Espe, i per totes nosaltres, la lluita continua, fins la victòria!

Que la terra et sigui lleu, companya.

3 d’abril de 2015, St. Andreu de Palomar, Països Catalans.

Cassolada a l’Hospital de la Vall d’Hebrón

VHSerà aquest dissabte 28 de març a les 11h a les escales de l’entrada.

No al tancament de llits. Les usuàries diem prou!

La salut no és un negoci, és un dret!

Convoque: Coordinadora d’entitats SAP Muntanya

La Xarxa d’Estudis per l’Autonomia

XEAcartell betaLa Xarxa d’Estudis per l’Autonomia és una iniciativa ​que neix d’un grupet de persones que formaven parts de grups d’estudi i que volien potenciar una altra manera d’aprendre, col·lectiva, horitzontal i on els continguts fossin escollits i treballats entre totes les persones.

El primer objectiu, ara per ara, és fer xarxa entre grups d’estudi ja existents i col·lectius que fan formació (també tallers, xerrades), i el segon objectiu és promocionar la creació de nous grups i fer-ne difusió als mitjants alternatius.

Això ho concretem en el blog, que pretén ser una plataforma virtual per enxarxar i visualitzar.
També es faran assemblees i trobades de tant en tant.

Al document de les bases definitòries s’explica la declaració d’intencions, els principis que comparteixen els grups de la xarxa i el funcionament de la mateixa (és fruit de tot un procés d’assemblees amb diferents col·lectius i persones interessades en iniciar la xarxa).

I aquí tenim el blog en construcció : http://xarxadestudis.wordpress.com/

Bases definitòries de la Xarxa d’Estudis per l’Autonomia

Mobilitzacions per aturar la contrareforma de l’avortament a Barcelona

1800251_251855438308979_2102915141_nEl dissabte 8 de febrer, a les 11:30h, concentració davant la catedral de Barcelona.

El divendres 14 de febrer, a les 19h, manifestació davant la delegació del govern de Barcelona.

Manifest: #20d :: la Contrareforma es concreta :: No farem cap passa enrere!

Des que el Partit Popular va arribar al govern ens ha estat amenaçant amb derogar la Llei de Salut Sexual i Reproductiva (SSR) i d’Interrupció Voluntària de l’Embraàs (IVE) aprovada el 2010.
Aquesta amenaça es concreta, desgraciadament, avui, divendres 20 de desembre de 2014 en el que han anomenat L”ey Orgánica de Protección de la Vida del Concebido y de los Derechos de la Mujer Embarazada” Tota una declaració d’intencions.
Tornem a ser a la cua d’Europa en el reconeixement dels Drets Sexuals i Reproductius amb una avantprojecte que parteix de la base que les dones no tenim dret a decidir sobre el nostre cos i que sempre som víctimes que s’han de tutel·lar i no subjectes de la nostra pròpia vida.
Tornem a una situació més restrictiva que l’aconseguida amb la despenalització parcial de 1985:
– les dones no podrem decidir en cap cas, ho faran per nosaltres els i les professionals: 2 psicòlegs, jutges, metges, policies, seran ells i elles qui decidiran si estem prou boges o si ens han violat i les dones joves ni tan sols podran acudir per si soles a aquests i aquestes professionals.
– l’avortament passarà a la clandestinitat i ni tan sols les “píldores del dia desprès”i les clíniques es podran publicitar.
– a Catalunya la interrupció voluntària de l’embaràs es convertirà en un pelegrinatge de metge en metge, però en realitat no es podrà avortar ni als centres públics ni als privats, com si es pot fer ara. Els i les metgesses fins i tot es podran negar a donar-nos informació.
Continua llegint

Taula rodona sobre el tancament dels CIES a la Gordi

1533832_454741441314411_790857978_nActe contra els Centres d’Internament per a Estrangers, amb la projecció del documental Sobren Raons i debat a partir d’aquest. Amb la presència de membres de la campanya Tanquem els CIEs.

Serà el dissabte 25 de gener a les 19h i cafeta fins a mitjanit, al CSO La Gordíssima (c. Pons i Gallarza, 10, Sant Andreu de Palomar).

Organitzen: La Gordi
Assemblea indignada de St. Andreu
Tanquem els CIES

Carta de la Sandra al Mariano Rajoy: “La mort ni s’oblida ni es perdona”.

imagrktjoesSeñor Mariano Rajoy,

Me dirijo a usted como podría hacerlo a cualquiera de los demás responsables políticos. Podría escribirle a su ministra de fomento, a sus consejeros en infraestructuras o a los responsables en Galiza. Le escribo, aunque formo parte de ese amplio sector de la sociedad que ha dejado de creer en este sistema político, porque pienso que a mi hermano le gustaría. Un chico de veinticinco años con toda la vida por delante. Él falleció en ese tren Alvia el pasado 24 de julio.

Tras saber del accidente, usted se puede imaginar, sucedieron las peores horas de mi vida. Exactamente 17 largas horas hasta la llamada que confirmó lo que ya temíamos. A mí me tocó hacer un largo viaje para encontrarme con mi familia en el multiusos de Sar. Entre allí y San Lázaro, habían estado todo el tiempo, esquivando las cámaras que intentaban captar sus llantos. Yo que soy, para que usted me entienda, un poco escéptica de los juegos políticos, no me esperaba gran cosa de las “autoridades”. No obstante, algunos miembros de mi familia se quedaron estupefactos por la rapidez con la que se expusieron delante de las cámaras, para hacerse la foto, y se retiraron tras su repliegue.

Le confieso que no soy católica ni profeso ninguna religión. Incluso así, puedo sentir simpatía por aquellas personas que, convencidas, dedican sus oraciones a nuestros seres queridos y a paliar nuestros dolores. Tenía (y tengo) cierta necesidad de colectivizar este dolor aunque fuera bajo el paraguas de un ritual religioso, cuya función no es otra que poner en común el duelo. Hacerlo delante de las cámaras y rodeada de políticos y “personalidades” no era lo más apetecible. Personas con las que no comparto ningún afecto y cuya imagen me parece fría y distante. Hoy leo en la prensa que han organizado otro homenaje, esta vez “cívico”, del que no hemos sido avisadas. Me da lástima ver que en casi todas las imágenes el personaje central es su “delegado” Feijoó u otros políticos.

Ustedes no nos han preguntado aún qué necesitamos, no han pedido a los medios que dejaran de acosarnos ni han prometido una comisión de investigación que busque la verdad sobre lo ocurrido.

Por si pensaba preguntármelo, me adelanto y se lo expongo: Yo deseo que me expliquen qué ha pasado más allá del “fallo humano”. Deseo que me expliquen cuáles han sido los pasos que han llevado a la creación de unas redes ferroviarias donde un accidente de este calibre es una posibilidad. Es su deber dar la cara.

Los pasados días, la solidaridad y la cooperación de personas anónimas han llenado el vacío institucional. Por ello espero que dejen de atribuirse el mérito de los pasajeros, trabajadoras, voluntarias y vecinas de Angrois.

La muerte no se olvida ni se perdona.

Sandra Cundines Antelo

Compostela, 1 de agosto de 2013