Què passa amb l’aigua? Els perills de la privatització. (Actualitzat 21-1-12 18.40)


Actualització 21-1-12 18.40: A l’apartat del final “més informació” teniu una entrevista de Contrabanda a Quim de la Plataforma Aigua és Vida.

L’aaiguavidaigua és un dret humà fonamental. El nostre cos està format per entre un 55% i un 78% d’aigua, depenent de la nostra complexió. Sense aigua, una persona normal, reduint molt l’activitat, només pot sobreviure un mitjana d’entre tres i cinc dies. La recent privatització de la gestió alta de l’aigua a Catalunya mitjançant la venda d’Aigües Ter-Llobregat pot plantejar greus problemes a l’hora de garantir l’accés universal a l’aigua i de fer prevaler la gestió sostenible d’un recurs cada cop més escàs.

El passat 22 de desembre vam assistir a una xerrada sobre la privatització de l’aigua a càrrec de Quim Pérez d’Ecologistes en Acció, col·lectiu integrat en la plataforma Aigua és Vida. Us versionem la xerrada en format entrevista, revisada i completada amablement per ell mateix. Esperem que us sigui entenedora.

Abans que res, explica’ns una mica qui integra la Plataforma Aigua és Vida i quins són els seus objectius.

La Plataforma Aigua és Vida és una xarxa que engloba nombroses organitzacions ecologistes (Ecologistes en Acció, Grup de Defensa del Ter, Associació Naturalista de Girona…), de defensa del territori (Plataforma de Defensa de l’Ebre, Prou Sal… ), sindicals (CGT, CCOO, UGT i IAC) Associacions de Veïns (CONFAVC), i altres organitzacions socials, com Attac acordem o Attac Catalunya i de cooperació com Enginyeria sense Fronteres, Observatori del Deute en la Globalització ODG).

Aigua és Vida té dos objectius principals: aconseguir el bon estat ecològic de les masses d’aigua (rius, aqüífers, llacs, etc.) de Catalunya i aconseguir que la política d’aigua i la gestió del cicle integral de l’aigua a Catalunya siguin realitzats des del sector públic i comptin amb la participació i el control de la societat civil com a garantia de qualitat del servei i de qualitat democràtica. En aquest sentit, Aigua és Vida denúncia el paper dels sectors lucratius en la gestió de l’abastament i el sanejament de l’aigua que representen les corporacions privades, tant en la distribució en la part alta del cicle de l’aigua com en la distribució en la part baixa.

Per situar-nos bé, ens pots aclarir què és la gestió de distribució en alta i la gestió de distribució en baixa quan parlem de gestió de l’aigua?

Hem de diferenciar, d’una banda, la gestió de la distribució en alta que és la que condueix l’aigua des de les seves fonts (aqüífers o rius, dessalinitzadores, efluents de depuradores…) fins als dipòsits municipals; i, d’una altra banda, la gestió de la distribució en baixa que és la que gestiona la distribució des dels dipòsits a les cases.

La gestió en alta era duta a terme fins ara per l’empresa Aigües Ter-Llobregat, una empresa pública molt eficient i amb beneficis. Aquesta part de la gestió és la que va ser concedida a un consorci privat (l’empresa ATLL Concessionària de la Generalitat de Catalunya SA) controlat per Acciona i el banc brasiler BTG Pactual (amb un 39% cadascuna de les dues companyies), i amb la participació d’alguns socis minoritaris, com les famílies catalanes Rodés i Godia, entre d’altres. La decisió, però, va ser recorreguda per Agbar (que és l’empresa que liderava l’altre gran consorci privat que optava a la compra d’ATLL). I l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya (OARCC, un organisme depenent de la Generalitat) ha anul·lat la concessió al consorci impulsat per Acciona. Tanmateix, el govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit interposar demanda contra aquesta resolució de l’OARCCC depenent de presidència. Hi ha dubtes si legalment ho pot fer, mentre la decisió sembla que dependrà del TSJC (Tribunal de Justícia de Catalunya).

La gestió en baixa està adjudicada- pensem que il·legítimament- a AGBAR (empresa no pública que pertany a La Caixa (ara en un 24%), Suez (75 %). Una situació ben diferent de la que es donava fins el 2009, quan La Caixa tenia el 51% i Suez va intercanviar Adeslas per Agbar per aconseguir la majoria i els percentatges actuals.

La gestió en baixa es troba des de fa temps- 145 anys a Barcelona- en mans de l’empresa no pública AGBAR. Quina és l’excusa per privatitzar ara la gestió en alta, de la qual era responsable l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat?

Amb la sequera de 2006 a 2009, el risc de falta de garantia d’abastament i possibles talls d’aigua en la xarxa de distribució i la falta de previsió dels diferents governs obliguen a realitzar de forma urgent tota una sèrie d’inversions per la recuperació de pous i aprofitament d’aigües regenerades i pluvials i a construir una sèrie d’infraestructures (com ara la dessalinitzadora del Prat). Com a resultat, la garantia d’accés a l’aigua en cas de sequera passa de 3 a 4 anys d’abastament, calculada amb els consums d’aleshores. Hores d’ara, la garantia d’abastament és fint i tot superior, donat que el consum ha baixat substancialment. Totes aquestes inversions se li varen imputar íntegrament a ATLL, a causa del gran endeutament que ja tenia l’Agència Catalana de l’Aigua, sense ser compensades amb cap nova entrada de fons.

L’excusa per la privatització de la gestió en alta són aquestes inversions que va fer Aigües Ter Llobregat durant la sequera que van fer que acumulés uns 600 M€ de dèficit. S’argumenta també que la venda d’ATLL servirà per fer front al dèficit de la Generalitat de Catalunya. La venda d’ATLL ha suposat un pagament en efectiu de 300 M€ i 700 M€ més a pagar en 50 anys. No sóc economista, però crec que això no és cap solució al dèficit de la Generalitat de Catalunya (que és d’uns 8.000 milions d’euros), ni molt menys per al deute acumulat (d’uns 48.000 milions). D’altra banda, sorgeixen més irregularitats: segons la Llei Omnibús, la que va permetre el procés de privatizació d’ATLL, els diners de la venda s’havien de dedicar al cicle integral de l’aigua i segons diuen els nostres governants és per fer front a les nòmines dels funcionaris.

A aquest dèficit, li hem de sumar el de l’Agència Catalana de l’aigua de 1300 milions d’euros. El dèficit d’aquesta empresa pública, la seva supeditació als departaments de Territori i Agricultura i als lobbies de poder donaria per un altre article. Atesa la importància que té per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya mantenir aquesta Agència amb totes les seves facultats per poder assumir tots els seus fins, com poden ser satisfer les diverses necessitats de la població de forma sostenible (no sostinguda) i el bon estat ecològic de totes les masses d’aigua de Catalunya.

La gestió en baixa està concedida a AGBAR des de fa 145 anys qui ho està gestionant sense cap concessió. Aquest fet també està sent qüestionat i perseguit des de la plataforma. Aigua és Vida considera que hi ha presumptes delictes penals de prevaricació (permetre la situació) i apropiació indeguda, ja que AGBAR cobra els rebuts de tarifa de l’aigua a Barcelona quan el TSJC ha dictaminat en sentència [1] que no té dret a fer-ho pel fet de no tenir concessió.

Quines repercussions pot tenir la privatització de l’aigua?

La privatització de l’aigua té unes repercussions mediambientals i socials.

Amb les noves infraestructures construïdes arran de la sequera de 2006-2009, es pot garantir en l’actualitat un accés a l’aigua en cas de sequera de 4 anys d’abastament, donat el consum modèlic d’aigua a Catalunya. Tot i que, malauradament, encara hi ha poblacions que consumeixen més de 200 litres per persona i dia, a la gran majoria de municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona el consum és exemplar, de 100 litres per persona i dia.

Amb la privatització de la gestió de l’aigua, es corre el risc que es fomenti el consum d’aigua amb finalitat lucrativa, amb el consegüent perill pels rius i el medi ambient. A hores d’ara, els rius Llobregat i Ter alimenten els consums dels ciutadans i ciutadanes de la Regió Metropolitana de Barcelona. Un increment dels consums, que sens dubte fomentaran les empreses privades, posarà en perill els cabals ecològics d’aquests dos rius i es cercaran noves fonts. Malauradament, a Catalunya la implantació d’una cultura de l’aigua respectuosa amb el medi té moltes dificultats. Els poders econòmics aposten per les grans obres d’enginyeria com son els transvasaments. Cosa que posarà en perill el retorn de cabals del Ter i els cabals ecològics del Segre i l’Ebre.

Sobre les repercussions socials, ja s’ha produït un primer ERO de 200 llocs de treball a AGBAR, i ja han aplicat un increment del 70% en el preu que cobrarà ATLL als municipis. Una pujada realitzada per l’anterior govern per tal d’afavorir la privatització, incidint només en els beneficis d’Acciona o de la futura empresa concessionària i no en la inversió per aconseguir un bon estat ecològic de les nostres fonts d’aigua i de vida. Una pujada que malauradament, ja anuncien que repercutirà sobre els ciutadans amb un augment del 18%. Amb la privatització executada, es preveu que, en un futur proper, es produiran nombrosos increments de tarifa que posaran en greu perill l’accés a l’aigua de les famílies més necessitades.

Si l’aigua és pública per llei, què és el que paguem amb el rebut de l’aigua?

L’aigua és pública per llei. No obstant això, la seva captació, transferència, potabilització fins arribar a casa i el seu posterior sanejament té uns costos. És el que hem de pagar amb el rebut de l’aigua. Tanmateix, si es privatitza la seva gestió també hem de pagar els beneficis industrials de l’empresa que aconsegueixi la concessió.

A la tarifa de l’aigua en trobarem el Cànon de Sanejament, corresponent a l’ACA, la tarifa corresponent a AGBAR i la gestió de residus, que s’inclou a la factura de l’aigua (Tamgrem). A la part d’AGBAR està inclosa la tarifa d’Acciona que no es veu al rebut. Acciona cobra a l’Ajuntament mitjançant AGBAR.

De totes maneres, per acabar-ho d’entendre bé, aviat farem un taller sobre el rebut de l’aigua. En farem la màxima difusió. Cal transparència. La ciutadania ha de saber què paga a qui i per què.

Quines accions proposeu des de la plataforma per articular una resposta ciutadana conjunta i contundent contra la privatització de la gestió de l’aigua?

S’endegarà una demanda penal contra Aigües de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana per presumptes delictes de prevaricació passiva, apropiació indeguda i prevaricació activa.

Intentaré sintetitzar al màxim. El TSJC sentencia que AGBAR no té una concessió legal per abastir en baixa a Barcelona. Per tant, els responsables de l’Ajuntament de Barcelona han de regular la situació. La regulació s’ha de fer mitjançant concurs públic.

Els ajuntaments de l’àrea metropolitana de Barcelona han transferit les competències sobre aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però, segons la llei d’aigües, els responsables són els ajuntaments. Nosaltres hem escrit tant a l’Ajuntament de Barcelona com a l’AMB, per demanar la concessió a AGBAR i no ens l’han passat. El jutge també la va demanar i tampoc va reeixir. Fins aquí la prevaricació passiva.

Per tant, si no hi ha concessió legal, com és que AGBAR cobra el rebut? Això seria l’apropiació indeguda.

La prevaricació activa succeiria quan l’Àrea Metropolitana de Barcelona regularitza la situació a dit amb AGBAR sense concurs públic.

Tenim entés que esteu pensant proposar una campanya de desobediència civil a l’estil de la guerra de l’aigua dels 90. Explica’ns una mica.

Sí, s’està pensant en propagar una campanya de desobediència civil amb el referent de la guerra de l’aigua a 1990. En aquell moment, es va deixar de pagar el rebut de l’aigua i els diners corresponents es posaven en un altre compte.

El que es proposa, en aquest cas, és construir entre tots i totes com desenvolupar aquesta desobediència civil. Tanmateix, pensem que no hauria de repercutir sobre les finances públiques i sí sobre les privades que fan benefici. De moment, s’està treballant el tema i recollint propostes, així que us animem a participar.

I esteu fent una campanya de recollida de signatures, no?

Està en marxa una Iniciativa Ciutadana Europea per què es reculli a la normativa europea el fet que l’aigua és un dret fonamental. Animem a participar-hi!
Informa’t aquí

Moltíssimes gràcies, Quim i tota la Plataforma Aigua és Vida, per ajudar-nos a entendre una mica més Què passa amb l’aigua?

Més informació:

[1] Al·legació 3
Segons la Sentència 298/2010, d’octubre, del Jutjat Contenciós – Administratiu núm. 12 de Barcelona es manifesta literalment que “resulta que no hi ha contracte de concessió [..] ni hi ha adjudicació del servei ni hi ha contracte [..] ara per ara la gestió del servei d’abastament d’aigües a la ciutat de Barcelona i l’actuació de la SGAB en tant que concessionària del servei són actuacions il·legítimes”. Així, si bé el contracte subscrit el 18 d’abril de 1983 entre l’antiga CMB i la Societat General d’Aigües de Barcelona – SGAB establia que “quan resulti procedent” s’atorgaria la concessió del servei en baixa (en aquell moment anomenat “servei d’abonats”) a SGAB, aquest atorgament mai s’ha arribat a formalitzar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s