Dimarts 22, vaga estatal general de tot el sistema educatiu.


Per una banda, caldria dir que:

En 3 anys s’ha perdut un 20% del poder adquisitiu del professorat.
Ha caigut un 40-50% pressupost de funcionament dels centres a primària i un elevat percentatge a secundària
L’any passat es va incrementar una hora més l’horari lectiu fent que no es cobrissin les jubiliacions i es perdessin centenars de llocs de treball.
S’han precaritzat les condicions de treballs generals i sobretot del professorat interí i substitut ( s’han imposat els nomenaments telemàtics que perden transparència i generen situacions d’intranquilitat i caos).

Amb les noves mesures del departament i del ministeri:

Es torna a incrementar una hora lectiva més (recordem que a Madrid van haver-hi totes les mobilitzacions per la imposició de dues hores lectives més que eliminaven la totalitat d’interins i substituts). Per tant, aquí també arribem a les dues hores més.

No es substituirà el professorat fins després de 10 dies (durant aquests deu dies ho haurà de cobrir el professorat propi del centre i això farà que no es puguin fer desdoblaments, reforços i es perdi atenció a la diversitat).

S’han modificat els estadis… les jubilacions (i aquest desembre també s’acaba i s’haurà de tornar la jubiliació de les classes passives (funcionaris/es).

També han deixat clar que no construirien noves infraestructures mentrestant s’han tancat línies de batxillerat, serveis educatius però sí que s’han concertat nous centres.

S’ha signat per primera vegada un conveni amb una fundació privada (Fundación empieza por educar propietat dels Botin, la Caixa) perquè professorat subcontractat faci docència en horari lectiu.

Tot això ens duu a una depauperació del servei d’educació pública de catalunya perquè un cop perdi qualitat (per manca de recursos) es pugui privatitzar (directament o partir de la gestió privada).

Per tot això i moltes més coses cal que ens organitzem i prenguem una determinació contundent. Cal que es facin assemblees de centre i es coordinin amb les dels altres centres del barri/poble a partir d’assemblees de zona o plataformes per l’educació i així es puguin prendre decisions contundents de forma organitzada.

En aquest sentit des de la comissió d’educació del 15M es proposa:

21M: Una jornada de reflexió, debat i organització. Aturar el funcionament rutinari dels centres i programar xerrades, i debats sobre quines mobilitzacions podem fer per acabar el curs i iniciar (o no iniciar) l’altre (d’aquesta manera es prepara l’assemblea general d’educació del dia 22M. També es poden fer taller de pancartes…
Si algú no vol fer-ho dins l’horari lectiu es proposa que es faci un cop acabin les classes i/o s’ocupi un centre per barri/municipi desobeint així la carta de la consellera.

22M: Vaga d’educació conjunta (petita infància (escoles bressol + obligatòria, postobligatòria i universitats) i assemblea general d’educació davant de l´Estació de França un cop acabi la mani (per debatre accions conjuntes per aturar aquestes agressions).

23M: Manifestació de les alumnes dels ensenyaments artísitics superiors sota el lema “Som grau i no hi renunciarem!”, a les 12h a la Pl. Universitat.

Educació, crisi i privatització, un article de David Caño.

No cal començar amb eufemismes ni matisos: l’educació pública es troba en una de les cruïlles més preocupants dels darrers temps. Sotmesa a la imposició d’un nou paradigma neoliberal i víctima de les mesures antisocials amb les que els diferents governs pretenen aturar això que ells han anomenat crisi, la veiem perillar mentre s’imposen els nous criteris i s’aprofita la situació actual.

I aquesta, difereix molt de la que va creure en l’educació com un servei públic, com un dret universal. La que es vertebrava gràcies a la participació activa del professorat i de la comunitat educativa. La que tenia com a repte oferir un ensenyament de qualitat a través de la democratització dels centres i de la igualtat d’oportunitats. Aquella que va entendre la seva funció pel que fa al desenvolupament personal, a l’emancipació social, i que volia una societat cohesionada, inclusiva i justa. La que per primera vegada va veure com les  classes populars accedien a la universitat – que havia deixat de ser exclusiva dels sectors dirigents.

Però van arribar els vents neoliberals que tot ho impregnen i els diversos governs, central i autonòmics, van canviar el paradigma i van imposar un nou model: el que es deriva de la progressiva imposició del neoliberalisme a escala mundial, i que ve avalada per les directrius dels organismes supranacionals, com el Banc Mundial, l’OCDE, l’FMI, l’OMC i la UE. Aquest model parteix de la convicció que l’educació és un bé individual i el seu valor és bàsicament econòmic i, per tant, ha d’estar subjecte a les lleis del mercat com qualsevol altra mercaderia. Una educació entesa per estar al servei de l’economia, en el seu doble vessant: “Adaptada” a les necessitats de les empreses i del món laboral  i “rendible”, o sigui gestionada amb criteris empresarials i per tant, susceptible al negoci privat.

La privatització és un dels elements bàsics d’aquest nou model. I aquí, no estaria de més recordar la creixent intervenció dels organismes internacionals en l’àmbit educatiu: Des de la OMC es preconitza l’obertura del mercat educatiu i la liberalització d’aquest servei. Des del Banc Mundial es “recomana” la privatització i la gestió empresarial dels centres educatius, la competitivitat entre les escoles, la imposició d’unes “competències bàsiques” que intenten orientar els continguts de l’educació a nivell mundial adequant-los a les necessitats dels llocs de treball, una disminució de les despeses públiques destinades a l’educació i un augment del finançament individual (l’educació, com tota inversió, s’ha de pagar), i una gestió dels sistemes educatius que rentabilitzin les despeses i augmentin l’eficiència.

Aquesta privatització a Catalunya es concreta amb l’ampliació i consolidació de la doble xarxa, amb un increment dels centres privats concertats, amb un augment dels nivells educatius que reben subvenció pública i amb l’increment de les quantitats dedicades a la concertació. Tot això sense una normativa clara ni mesures eficients perquè els centres privats que reben finançament públic compleixin amb les seves obligacions de gratuïtat, de no-discriminació de l’alumnat i de laïcitat.
El resultat, evidentment, és una major quantitat de diners públics gestionat per patronals privades, un augment de la fractura social (de classe social i d’origen cultural) i més control ideològic per part dels centres religiosos i d’elit.

D’aquesta manera, i sota l’argument de l’optimització de recursos, s’augmenta la privatització i s’externalitzen tots els serveis educatius: menjadors, transport, neteja, avaluació, formació; Es permet que alguns trams educatius passin, també, a ser gestionats per empreses privades: educació de 0-3 anys, educació de Persones Adultes, Formació Professional, educació on-line, Formació Permanent; I es privatitzen els serveis complementaris: Serveis educatius, Formació del professorat, Innovació, Assessorament, PQP…etc.

Amb tot, però, hauríem de dir que aquest canvi de model es va consolidar durant el govern tripartit (PSC-ERC-ICV) i es va escenificar amb l’aprovació de la LEC. Una llei que, a més de consolidar i ampliar la doble xarxa, introduïa un nou model d’organtizació i gestió als centres públics inspirat en criteris d’empresa privada; i que es concretava en els decrets d’Autonomia de Centres i de Direccions.

En un clar exemple de perversió del lèxic, el Departament d’Ensenyament utilitzava el mot autonomia com una mostra de llibertat d’elecció de perfil dels centres però amagava un model jeràrquic i antidemocràtic que es recolzava sobre la figura del nou director alhora que també emprava el terme competència referint-se a l’augment de la qualitat en l’ensenyament però amagava la seva veritable intenció, promoure la competivitat entre centres i companys/es.

En aquest sentit, cal afirmar rotundament, que l’autonomia ha de servir  per adaptar-se més fàcilment i amb més rapidesa a les noves demandes del mercat laboral, alhora que legalitza el traspàs de responsabilitats  de l’Administració cap al professorat.

Un cop establerta l’autonomia, els resultats ja no són responsabilitat del sistema, ni de l’Administració, sinó del propi centre, és a dir, dels docents que hi treballen. Això eximeix l’Estat de la seva obligació de subministrar els recursos necessaris i garantir la qualitat del servei, i deixa en mans dels “gestors educatius” la responsabilitat de donar una educació de qualitat.

Però, per poder justificar aquest traspàs de responsabilitats i implementar aquesta nova autonomia és imprescindible la complicitat de les Direccions dels centres, motiu pel qual es crea el nou cos de directors – abolit, recordem, entrada la democràcia.

El Decret de Direccions dota els directors de més poder de decisió i proposa un model que reforça l’autoritat i les funcions d’aquests perquè puguin prendre decisions en l’organització i gestió dels centres públics al marge del professorat, de les associacions de pares i dels consells escolars. És evident que una gestió en què les direccions exerciran funcions pròpies de la patronal, suposarà avançar cap a un model autoritari que eliminarà la participació i la capacitat de decisió de la comunitat educativa i dificultarà el treball en equip que és, precisament, la millor garantia de la vàlua i el bon funcionament d’un centre educatiu.

I en aquesta mateixa línia apareixen les avaluacions i els incentius: com si d’una empresa d’automòbils es tractés, es proposa “rendibilitzar” l’educació i per això cal “incentivar” el professorat en funció del resultat dels i les alumnes. Deixant clar que en última instància també es poden oferir quadres de resultats  a les famílies per facilitar la seva elecció de centre. I és en aquest punt, on s’obre el debat sobre quina és la funció de l’educació i quines seran aquestes competències totalment objectivables i quantificables que s’avaluaran. Debat que ens retorna a la imposició de continguts des dels Organismes Internacionals i als famosos Informes PISA que evidentment acaben orientant els currículums de forma indirecta i condicionen les metodologies d’ensenyament-aprenentatge.

Però arribats a aquest punt, i quan semblava que ja no podíem anar pitjor, va arribar la gran crisi. O la tirania dels mercats i les noves mesures antisocials i antilaborals amb les que els governs pretenen fer-nos creure que ens en sortirem. En educació això vol dir: retallada de pressupostos per al funcionament dels centres i per les noves construccions – recordem que hi ha centres que fa anys que sobreviuen entre barracots -, menys professors per atendre el nombre creixent d’alumnat, més alumnes per aula i per tant menys possibilitat d’atendre aquell alumnat amb més dificultats, més precarietat laboral per al professorat interí i substitut, i una enorme i creixent retallada de les condicions laborals dels docents.

La crisi, doncs, ha estat l’excusa perfecta per acabar de completar les mesures neoliberals que hem anat comentant: disminució de pressupostos públics, més privatització, menys igualtat d’oportunitats i pitjors condicions laborals per al professorat. En definitiva, unes polítiques que fomenten el deteriorament de l’ensenyament públic.

Però la cosa no acaba aquí, enguany també hem vist l’assalt de les fundacions privades a l’ensenyament públic. Així doncs, i d’una manera gairebé clandestina, la Consellera d’Ensenyament ha signat un conveni amb la fundació privada “ Empieza por Educar” permetent que pugui fer-se càrrec de la docència directa en horari lectiu de l’alumnat d’ESO que es trobi en “condicions desafavorides i amb dificultats d’aprenentatge” dels centres públics.

Això implica l’entrada d’un professorat que no ha superat cap dels requisits necessaris per treballar de docent en el sistema públic, alhora que obre la porta a la subcontractació per part de fundacions privades. Fet que permet que l’Administració eludeixi la seva responsabilitat i no contracti els docents imprescindibles per atendre la diversitat, precaritzant i deixant a l’atur el professorat interí i substitut.

El més pervers de fet, però, és que la “Fundación Empieza por Educar” es presenta com una entitat sense ànim de lucre, estant directament relacionada amb la banca i l’especulació financera i no amb l’educació. Presidida per Patrícia Botín i avalada pel banc de Santander, la Caixa i altres fundacions i empreses lligades al món de les finances, els seus executius compten amb una gran experiència en empreses de consulting, inversionistes i productes financers (alguns de dubtosa legalitat): des de Goldman Sachs, passant per Coca-Cola o Microsoft.

També cal recordar que la Fundación Empieza por Educar és una filial de la multinacional “Teach for All “  que està estesa amb diferents noms per 13 països del món, des de USA fins a la Índia, passant per llatinoamèrica. I on hi   participen bancs i empreses com JP Morgan, Morgan Stanley, el Deustche Bank……

En definitiva, un atac directe a tots els principis d’una educació pública, i un pas més cap a la privatització i l’adoctrinament neoliberal que defensen. Ja no hem de parlar de l’escola al servei de l’empresa sinó de l’empresa a dins de l’escola.

I davant aquesta situació, és fonamental analitzar si la majoria som conscients de la importància que té el tipus d’educació de la que ens dotem. Una societat dividida, amb guetos i exclusions, una societat que no pot oferir una educació de qualitat a tots els seus ciutadans i ciutadanes, que no pot oferir una educació en valors positius (de solidaritat en comptes d’individualisme i competitivitat) està destinada a la inestabilitat, al fracàs i a la confrontació social.

En aquests darrers anys, però, també hem constatat un sentiment majoritari d’oposició a aquestes imposicions i polítiques educatives. Des de les múltiples vagues d’educació contra la LEC fins a la darrera Vaga General d’aquest 29 de Març. Des dels cartells i pancartes reivindicatives que omplen la majoria de centres públics de Catalunya a l’Assemblea Groga, un moviment de la comunitat educativa que ho està omplint tot de groc en la defensa de l’ensenyament públic i la seva qualitat. Des de les tancades d’alumnes, professors i pares als centres públics fins a la confluència amb la lluita de les universitats catalanes, fent que es visualitzi que el conflicte/la privatització s’inicia al primer any i s’allarga fins els ensenyaments superiors.

Només si aconseguim que el debat i la mobilització traspassin els murs de les escoles, i arribi a tots els sectors socials, aconseguirem aturar aquest atac sense precedents i continuar avançant cap a una escola pública, democràtica, catalana, crítica i gratuïta.

David Caño, mestre, delegat d’USTEC-STES i militant d’Endavant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s