La crisi del deute espanyol o com ens prenen el pèl


Per Dani Gòmez-Olivé / Observatori del Deute en la Globalització

A finals del 2010 el deute públic espanyol (tot allò que deu l’Estat als creditors nacionals i internacionals) era d’uns 640.000 milions d’euros (xifra que representava el 60% del PIB espanyol). Tot i així, el deute públic espanyol és dels més baixos del nostre entorn. En efecte, les xifres del deute públic espanyol contrasten amb les de països de la zona euro en què el seu deute públic supera aquest llindar des de fa temps. Aquest és el cas d’Alemanya (on la relació deute / PIB és del 83%), França (82%), Portugal (93%), Irlanda (96%), Bèlgica (97%), Itàlia (119%) o Grècia (143%). En el cas espanyol però, des del 2000, el deute públic espanyol s’ha situat sempre per sota del 60% del PIB, tal i com exigeix el tractat de Maastricht a tots els governs de la UE. No ha estat fins l’inici de la crisi quan el deute públic espanyol ha començat a augmentar, precisament per la necessitat del Govern Central d’emetre deute públic per poder fer front a les ajudes als bancs privats!!! Tot i això, segons les provisions oficials, el deute públic se situarà per sota del 70% del PIB a finals de 2011. La mitjana de la UE és del 80% i de la zona euro del 85%.

En canvi, si observem tot el deute de l’economia espanyola (tenint en compte allò públic però també tot el deute que ha adquirit el sector privat: empreses, famílies i banc) aquest arriba als 4 bilions d’euros (xifra que representa el 400% del PIB). Per tant, el deute públic només representa 15% del problema de l’endeutament espanyol. Així, doncs, el primer que cal dir és que qui està més que endeutat no és l’Estat, sinó que ho són els bancs i les caixes, seguit de les empreses i les famílies espanyoles. Sent així, com és possible que s’estigui pressionant al Govern per fer reformes, ajustos i privatitzacions?

Perquè els principals creditors del deute públic espanyol són els mateixos bancs espanyols. Són ells els qui estan obligant al Govern a endeutar-se per transferir el deute privat en deute públic. Són ells, els que estan endeutats, els qui estan pressionant al Govern a dur a terme les ‘reformes’ que estan acabant amb l’estat del benestar. Són ells qui obliguen l’Estat espanyol a dur a terme polítiques públiques enormement impopulars, presentant-les com necessàries i inevitables. És, si més no una paradoxa que els mateixos actors que van causar la crisi siguin qui exigeixin que sigui la població, a través la pressió i xantatge que es fa a l’Estat, qui pagui la festa dels anys de crèdit fàcil. Quan se’ns diu que ha “pressió dels mercats financers” hem de saber que aquesta pressió té noms i cognoms espanyols, tal i com són el d’Emilio Botín del Banco de Santander, o el del Francisco González del BBVA, de Rodrigo Rato de Bankia o d’Isidre Fainé de Caixabank.

L’única alternativa passa per dir NO. No pagarem els ‘seus’ deutes, els deutes que ara l’Estat està adquirint per salvar-los de la fallida. Nosaltres, com a ciutadania responsable hem de dir NO al xantatge del pagament d’un deute que és il·legítim en el seu origen (ja que només està beneficiant als beneficis dels banquers i d’alguns polítics), immoral (per quan obliga a l’Estat a desmantellar l’estat del benestar) i injust (perquè qui l’està pagant és la població enlloc d’aquells que varen originar la crisi). Diem no, alhora que, si tenim estalvis o cobrem una nòmina domiciliada, no els fem el joc i dipositem-los a la banca ètica.

Anuncis

4 responses to “La crisi del deute espanyol o com ens prenen el pèl

  1. Em sembla força bé tot això que dieu… però si us penseu que la banca ètica ens ha de salvar la vida, anem ben arreglats… La banca ètica és com una mena de peixat de colors que deixem nadar en una piscina plena de taurons. Quan el peixet comenci a créixer se’l menjaran amb de la mateixa voracitat que ara s’han menjat les caixes d’estalvis (que, de fet, en un principi tenien una funció força “ètica”, per la proximitat amb el ciutadà, per l’obra social i perquè no podien obtenir beneficis).

    El problema és que hem deixat en mans privades un sector fonamental per a l’economia, el sector financer. Aquest és el “pecat original”, que únicament pot restablir-se creant una banca pública que exerceixi una funció responsable i d’acord amb les necessitats socials.

  2. Si però mentre no es nacionalitzi la Banca al menys és una opció més coherent

  3. Avui estava parlant amb un amic que treballa al ING… M’explicava com funciona la feina. Què s’ha de vendre. Quines comissions es poden treure…
    I està claríssim que la banca ètica no és la última i inevitable solució…
    Però de cara a les lleis neoliberals, nosaltres (tots/totes) tenim la clau. Si jo trec els meus diners i els poso en banca ètica, i tohom fa el mateix, al final, els de La Caixa, els del BBVA i els del Santander entre d’altres es preguntaran el perquè del èxit de la banca ètica. Llavors podran escollir entre seguir els seus postuats o no.
    El que està clar es que vendre plans de pensions des d’un banc ‘STANDARD’ ni és el que desitjo, ni em veig enganyant a la gent….
    El temps dirà.

    PD: com deia el capità enciam; els peits gestos són poderosos.

  4. Jo ho tinc molt clar: de la mateixa manera que estem dient que la salut i l’educació han de ser un dret i no un negoci, i per això defensem la sanitat i l’escola públiques i de qualitat, també l’estalvi i el crèdit haurien de ser un servei públic controlat democràticament. Més enllà de la Banca Ètica, el que cal és una Banca Pública.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s