Per Dani Gòmez-Olivé / Observatori del Deute en la Globalització
A finals del 2010 el deute públic espanyol (tot allò que deu l’Estat als creditors nacionals i internacionals) era d’uns 640.000 milions d’euros (xifra que representava el 60% del PIB espanyol). Tot i així, el deute públic espanyol és dels més baixos del nostre entorn. En efecte, les xifres del deute públic espanyol contrasten amb les de països de la zona euro en què el seu deute públic supera aquest llindar des de fa temps. Aquest és el cas d’Alemanya (on la relació deute / PIB és del 83%), França (82%), Portugal (93%), Irlanda (96%), Bèlgica (97%), Itàlia (119%) o Grècia (143%). En el cas espanyol però, des del 2000, el deute públic espanyol s’ha situat sempre per sota del 60% del PIB, tal i com exigeix el tractat de Maastricht a tots els governs de la UE. No ha estat fins l’inici de la crisi quan el deute públic espanyol ha començat a augmentar, precisament per la necessitat del Govern Central d’emetre deute públic per poder fer front a les ajudes als bancs privats!!! Tot i això, segons les provisions oficials, el deute públic se situarà per sota del 70% del PIB a finals de 2011. La mitjana de la UE és del 80% i de la zona euro del 85%.
En canvi, si observem tot el deute de l’economia espanyola (tenint en compte allò públic però també tot el deute que ha adquirit el sector privat: empreses, famílies i banc) aquest arriba als 4 bilions d’euros (xifra que representa el 400% del PIB). Per tant, el deute públic només representa 15% del problema de l’endeutament espanyol. Així, doncs, el primer que cal dir és que qui està més que endeutat no és l’Estat, sinó que ho són els bancs i les caixes, seguit de les empreses i les famílies espanyoles. Sent així, com és possible que s’estigui pressionant al Govern per fer reformes, ajustos i privatitzacions? Continua llegint
