Dijous 16 de juny, dins del marc de l’acampada de Sant Andreu, vam tenir el plaer de comptar amb l’Esther Vivas.
Anticapitalista, feminista, ecologista, internacionalista.
Activista en diferents moviments socials a Barcelona. Ha participat en campanyes antiglobalització, contra el deute extern, antiguerra, a favor de la sobirania alimentària i el consum crític, contra el canvi climàtic, el Fòrum Social Català, entre d’altres. Ha militat en diferents partits de l’esquerra anticapitalista i actualment és membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) a la Universitat Pompeu Fabra i col.laboradora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ahir va venir a explicar-nos com l’agricultura i els bens naturals estan sent privatitzats, els problemes que això comporta i algunes possibles solucions, que van ser concretades després pels companys i companyes de la Cooperativa de consum El Borró i l’Associació Pachamama, dels quals parlarem properament en aquest mateix bloc.
La globalització neoliberal, en la seva trajectòria per privatitzar tots els àmbits de la vida, ha fet el mateix amb l’agricultura i els béns naturals, sotmetent a la fam i a la pobresa a una immensa part de la població mundial. Avui es calcula que al món hi ha 925 milions de persones famolenques, segons dades de la FAO, quan, paradoxalment, es produeixen més aliments que mai en la història.
Com indica l’organització internacional GRAIN, la producció de menjar s’ha multiplicat per tres des dels anys 60, mentre que la població mundial només s’ha duplicat des d’aleshores, però els mecanismes de producció, distribució i consum, al servei dels interessos privats, impedeixen als més pobres l’obtenció necessària d’aliments.
L’accés, per part de la petita pagesia, a la terra, l’aigua, a les llavors … no és un dret garantit. Els consumidors no sabem d’on ve allò que mengem, no podem escollir consumir productes lliures de transgènics. La cadena agroalimentària s’ha anat allargant progressivament allunyant, cada vegada més, producció i consum, afavorint l’apropiació de les diferents etapes de la cadena per empreses agroindustrials, amb la consegüent pèrdua d’autonomia de camperols i consumidors.
Davant d’aquest model dominant del agribusiness, on la recerca del benefici econòmic s’anteposa a les necessitats alimentàries de les persones i al respecte al medi ambient, sorgeix el paradigma alternatiu de la sobirania alimentària. Una proposta que reivindica el dret de cada poble a definir les seves polítiques agrícoles i alimentàries, a controlar el seu mercat domèstic, impedir l’entrada de productes excedentaris a través de mecanismes de dumping, a promoure una agricultura local, diversa, camperola i sostenible, que respecti el territori, entenent el comerç internacional com un complement a la producció local. La sobirania alimentària implica tornar el control dels béns naturals, com la terra, l’aigua i les llavors, a les comunitats i lluitar contra la privatització de la vida.
Més enllà de la seguretat alimentària
Es tracta d’un concepte que va més enllà de la proposta de seguretat alimentària, defensada per la FAO a partir dels anys 70 amb l’objectiu de garantir el dret i l’accés a l’alimentació a tota la població. La seguretat alimentària no representa un paradigma alternatiu en no qüestionar l’actual model de producció, distribució i consum i ha estat, sovint, desposseït del seu significat original. La sobirania alimentària, d’altra banda, inclou aquesta proposta, garantir que tothom pugui menjar, alhora que s’oposa al sistema agroindustrial dominant ia les polítiques de les institucions internacionals que li donen suport.
Assolir aquest objectiu requereix una estratègia de ruptura amb les polítiques agrícoles neoliberals imposades per l’Organització Mundial del Comerç, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, que han erosionat la sobirania alimentària dels pobles a partir dels seus dictats de lliure comerç, plans de ajust estructural, endeutament extern, etc. Davant d’aquestes polítiques, cal generar mecanismes d’intervenció i de regulació que permetin estabilitzar els preus, controlar les importacions, establir quotes, prohibir el dúmping i en moments de sobre-producció crear reserves específiques per quan aquests aliments escassegin. A nivell nacional, els països han de ser sobirans a l’hora de decidir el seu grau d’autosuficiència productiva i prioritzar la producció de menjar per al consum domèstic, sense intervencionismes externs.Però, reivindicar la sobirania alimentària no implica un retorn romàntic al passat, sinó que es tracta de recuperar el coneixement i les pràctiques tradicionals i combinar-les amb les noves tecnologies i els nous sabers. No ha de consistir tampoc en un plantejament localista, ni en una “mistificació del que és petit” sinó en repensar el sistema alimentari mundial per afavorir formes democràtiques de producció i distribució d’aliments.
Una perspectiva feminista
Avançar en la construcció d’alternatives a l’actual model agrícola i alimentari implica incorporar una perspectiva de gènere. Es tracta de reconèixer el paper que les dones tenen en el cultiu i la comercialització d’allò que mengem. Entre un 60 i un 80% de la producció d’aliments als països del Sud, segons dades de la FAO, recau en les dones.Aquestes són les principals productores de cultius bàsics com l’arròs, el blat i el blat de moro, que alimenten a les poblacions més empobrides del Sud global. Però malgrat el seu paper clau en l’agricultura i en l’alimentació, elles són, al costat dels nens i nenes, les més afectades per la fam.
Les dones, en molts països d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina s’enfronten enormes dificultats per accedir a la terra, aconseguir crèdits, etc. Però aquests problemes no només es donen al Sud, a Europa moltes camperoles pateixen una total inseguretat jurídica, ja que la majoria d’elles treballen en explotacions familiars on els drets administratius són propietat exclusiva del titular de l’explotació i les dones, tot itreballar-hi, no tenen dret a ajudes, a la plantació, a una quota làctica, etc.
La sobirania alimentària ha de trencar no només amb un model agrícola capitalista sinó també amb un sistema patriarcal, profundament arrelat en la nostra societat, que oprimeix i supedita a les dones. Una sobirania alimentària que no inclogui una perspectiva feminista estarà condemnada al fracàs.
La Via Campesina
El concepte de sobirania alimentària va ser proposat pel moviment internacional de La Via Camperola, que agrupa unes 150 organitzacions camperoles de 56 països, l’any 1996 coincidint amb la Cimera Mundial sobre l’Alimentació de la FAO a Roma.
La Via Campesina es va constituir el 1993, en els albors del moviment antiglobalització, i progressivament es convertiria en una de les organitzacions de referència en la crítica a la globalització neoliberal. El seu ascens és l’expressió de la resistència camperola a l’enfonsament del món rural, provocat per les polítiques neoliberals i la intensificació de les mateixes amb la creació de l’Organització Mundial del Comerç.
La membresía de la Via és bastant heterogènia, en termes de procedència ideològica i dels sectors representats (sense terra, petits camperols …), però tots coincideixen en pertànyer a les franges camperoles més colpejades per l’avanç de la globalització neoliberal. Un dels seus èxits ha estat el de superar, de forma bastant satisfactòria, la bretxa entre els camperols del Nord i del Sud, articulant una resistència conjunta a l’actual model de liberalització econòmica.Des de la seva creació, La Via ha creat una identitat “camperola” polititzada, lligada a la terra ia la producció d’aliments, construïda en oposició a l’actual model de l’agrobusiness i la base de la defensa de la sobirania alimentària. La Via encarna un nou tipus de “internacionalisme camperol” que podem conceptualitzar com el “component camperol” del nou internacionalisme de les resistències representat pel moviment altermundialista.
Una opció viable
Un dels arguments que utilitzen els detractors de la sobirania alimentària és que l’agricultura ecològica és incapaç d’alimentar al món. Però contràriament a aquest discurs, diversos estudis demostren que aquesta afirmació és falsa. Així ho constaten els resultats d’una exhaustiva consulta internacional impulsada pel Banc Mundial en partenariat amb la FAO, el PNUD, la UNESCO, representants de governs, institucions privades, científiques, socials, etc., Dissenyat com un model de consultoria híbrida, queinvolucrar a més de 400 científics i experts en alimentació i desenvolupament rural durant quatre anys.
És interessant observar com, tot i que l’informe tenia darrere a aquestes institucions, concloïa que la producció agroecològica proveïa d’ingressos alimentaris i monetaris als més pobres, alhora que generava excedents per al mercat, sent millor garant de la seguretat alimentària que la producció transgènica. L’informe del IAASTD, publicat a principis del 2009, apostava per la producció local, camperola i familiar i per la redistribució de les terres a mans de les comunitats rurals. L’informe va ser rebutjat pel agribusiness i arxivat pel Banc Mundial, encara que 61 governs el van aprovar discretament, a excepció dels Estats Units, Canadà i Austràlia, entre d’altres.
En la mateixa línia, es posicionava un estudi de la Universitat de Michigan, publicat el juny del 2007 per la revista Journal Renewable Agriculture and Food Systems, que comparava la producció agrícola convencional amb l’ecològica. L’informe concloïa que les granges agroecològiques eren altament productives i capaços de garantir la seguretat alimentària en tot el planeta, contràriament a la producció agrícola industrialitzada i el lliure comerç. Les seves conclusions indicaven, fins i tot les estimacions més conservadores, que l’agricultura orgànica podia proveir almenys tant menjar de mitjana com la que es produeix en l’actualitat, encara que els seus investigadors consideraven, com estimació més realista, que l’agricultura ecològica podia augmentar la producció global de menjar fins a un 50%.
Diversos estudis demostren com la producció camperola a petita escala pot tenir un alt rendiment, alhora que fa servir menys combustibles fòssils, especialment si els aliments són comercialitzats local o regionalment. En conseqüència, invertir en la producció camperola familiar és la millor opció per lluitar contra el canvi climàtic i acabar amb la pobresa i la fam, garantint l’accés als béns naturals, i més quan ¾ parts de les persones més pobres del món són petits camperols.
En l’àmbit de la comercialització s’ha demostrat fonamental, per trencar amb el monopoli de la gran distribució, el apostar per circuits curts de comercialització (mercats locals, venda directa, grups i cooperatives de consum agroecològic …), evitant intermediaris i establint unes relacions properes entre productor i consumidor, basades en la confiança i el coneixement mutu, que ens condueixin a una creixent solidaritat entre el camp i la ciutat.
En aquest sentit és necessari que les polítiques públiques es facin ressò de les demandes d’aquests moviments socials i donin suport a un model agrícola local, camperol, diversificat, orgànic i que es prohibeixin els transgènics, es promoguin bancs de terres, una llei de producció artesana, un món rural viu … En definitiva, una pràctica política al servei dels pobles i de l’ecosistema.
El proper divendres 18 de maig, en el marc de les Festes de Primavera de St. Andreu de Palomar, volem donar a conèixer una iniciativa en favor del consum responsable d´energia elèctirca.
12.30 h. acció en un terreny al costat de les basses de Can Dimoni. Hi haurà un tractor que marcarà unes lletres sobre el terreny.
